25 may. 2015

Floretes

Ahir vaig endreçar l'armari. Vaig obrir les caixes de la roba d'estiu d'anys passats i vaig guardar els jerseis, faldilles i vestits d'hivern.

I mentre penjava la roba d'estiu, em vaig casi espantar. Està vist que sóc de patrons fixos, i quan compro no en sóc conscient. Compro el mateix sense proposar-m'ho. Deu ser que m'agrada, encara que acostumo a negar que m'agradin els vestits de floretes. Que si algun dia me'n poso un, és una excepció, però, no, no m'agraden.

Doncs per no agradar-me....


Tot això està al meu armari. Un parell són nous d'aquest any. Els altres, més vells. I també n'hi 2 o 3 que no estan a la foto.

Podria fer el mateix amb les ratlles, i amb les brusetes i samarretes de tons rosats. Que no es que em quedin especialment bé, però en tinc per donar i per vendre.

Aquest any no compraré més flors. No. No. No.

14 may. 2015

CA - COS

Fer cacos és caminar i córrer de forma alternativa, per intentar millorar la resistència i acabar corrent un temps decent.
Jo ja corria. És a dir, deu fer cosa ja de casi 5 anys vaig començar a córrer. A córrer, directament. El primer dia va ser frustrant. Vaig aguantar ni 3 minuts seguits. Em vaig sentir la persona amb menys poca resistència del món.

Durant aquests cinc any he tingut de tot. Temporades en què he corregut habitualment, 2 o 3 cops per setmana, i també temporades mooooolt llargues en què no he corregut gens. He tingut temporades en què he baixat de pes (normalment han coincidit amb l'època en què corria) i també he tingut temporades en què he pujat de pes (en què he buscat excuses per no córrer, per no anar al gimnàs, etc.).

Ara estic en una temporada en què, d'una banda, em vull aprimar. També vull menjar bé, intentar "deixar" el sucre i menjar majoritàriament saludable. I, lligat amb això, m'he desapuntat del gimnàs (feia mesos que no el trepitjava!) i he tornat a començar a córrer (prefereixo estar a l'aire lliure i no tancar-me entre quatre parets)
.

Al novembre passat vaig fer la meva última cursa de 10 km, en un temps més o menys raonable per mi (59 minuts, sé que per molta gent és un temps pèssim), i al gener vaig fer la darrera cursa de totes, de 5 km.

No fa tant de temps d'això, i hagués pogut començar a córrer directament, però començar a córrer amb tant sobrepès acumulat té conseqüències, i no seria el primer cop que em lesiono. Així que, per per primer cop a la vida, estic seguint un pla de CA-COS. I l'estic seguint "a rajatabla". Ara ja fa cinc setmanes que he començat, i estic molt contenta i molt motivada per sortir a córrer cada dia que toca (3 cops per setmana: dimart, dijous i diumenge). Vaig començar amb intervals, de tal manera que el primer dia corria "només" un total de 9 minuts, i ara ja en porto 27. No són seguits, sinó a intervals alternats amb altres minuts de caminar, però la millora física (partia bastant de mínims, després d'uns mesos de molta gandulitis i vagància acumulades) es nota. I la millora psíquica (per allò de les endorfines, estar a l'aire lliure, fer esport) també es nota i estic molt més animada!

L'objectiu final d'aquest pla d'entrenament de cacos que estic seguint és córrer 60 minuts de forma contínua. Això, jo ja ho feia, però últimament patia massa. Em falten 7 setmanes per acabar el pla, però crec que ho aconseguiré.

El primer cap de setmana de juliol, si es fa com cada any, hi haurà la cursa de la Festa Major de Terrassa. Es fa un dissabte al vespre i són 8,5 km. Si per aquesta data no estic de vacances (que és probable que estigui fora), la meva intenció és córrer-la i fer només CO-CO, res de CA-CO.

11 may. 2015

En català

Una entrada en català, sí...

Quan vaig crear el bloc el vaig començar en català, però al cap de molt poques entrades em vaig passar al castellà. En aquell moment, tots els blocs que llegia estaven escrits en castellà i si volia que la gent que llegia m'entengués, jo també havia d'escriure en castellà.

I m'hi vaig acostumar. De fet, se'm fa estrany actualitzar en català. Avui, m'és estrany, però encara era més estrany fa uns anys.

Però si aquest bloc ha de ser la meva forma particular de recordar vivències, crec que ja és hora que passi a estar escrit íntegrament -o molt majoritàriament- en català. Penso en català. Les meves vivències les visc en català. I recordo -i vull recordar- en català.

Els blocs que segueixo són pràcticament tots en castellà. En realitat, hi ha molts pocs blocs en català que m'interessin (de cuina, moltíssims, això sí, i de llibres, també), però blocs "generalistes" o "personals", molt pocs. N'hi molts de caire polític, o pro-procés independentista, i aquests no m'interessen.

Que passi a escriure en català, com a norma general (que no sempre), no vol dir que el bloc agafi una altra temàtica. La política m'avorreix. El "procés" m'esgota. I parlar-ne a totes hores se'm fa insuportable.

En definitiva, que aquesta és, en realitat, una PRIMERA entrada en català, de moltes més (espero).


5 may. 2015

Echar en falta

Desde hace unos meses me pasa una cosa: tengo añoranza del blog. Echo de menos escribir sobre mis temas varios, libros, pensamientos... Lo echo mucho en falta, en realidad.

Han pasado más de dos años. Supongo que puede afirmarse que dejé morir el blog. O, como mínimo, en un coma profundo. No me apetecía actualizar ni contar mis cosas ni escribir trivialidades.. y ahora, releyendo las entradas antiguas, encuentro sentido al por qué lo hice, por qué actualizaba, aunque fuera muy poco los últimos años. Igual en aquel momento no lo veía, pero ahora me gusta, me hace recordar muchos momentos, sentimientos, vivencias... que si no estuvieran escritas no sé si recordaría tanto.

Y me hace feliz.

No soy la misma ahora que cuando escribía al inicio del blog. He cambiado. Los años me han cambiado. Tengo igual otras inquietudes, y sigo siendo igual de superficial para según que otras cosas. Pero cuando escribía, yo era así por aquel entonces, y ahora, que estaba releyendo entradas antiguas, me ha gustado recordarlo

Así que voy a volver a escribir, en este mismo blog. Para mí. Para recordar dentro de un tiempo que yo soy así (o que en 2015 era así). Porque quiero. Porque me gusta.

21 abr. 2013

Cursa dels Bombers 2013

Si hay alguien que aún me lee... ¿recordáis esto? En Navidad me planté encima de la báscula y me asusté. En muy pocas semanas había subido una burrada de peso, y decidí que no podía ser. Desde  entonces he bajado unos pocos kilos. En realidad no hago dieta, sólo intento "controlar" qué como, y hacer deporte.

Me plantée un par de objetivos. Correr una media maratón... lo veo inalcanzable, ahora mismo. Pero el otro, correr -y terminar- la Cursa dels Bombers 2013... ¡ESTÁ HECHO!. La "cursa" ha sido hoy. Y a pesar que me he planificado fatal la cursa (casi hice mejor tiempo en la Cursa del Corte Inglés, hace 2 semanas, más larga y con subida matadora a Montjuïch incluída), y he tardado 5 minutos más de lo que quería (he terminado en 65 minutos, cuando quería bajar de 60), he terminado. Estoy muy contenta.

Recuerdo aún cuando en septiembre de 2011 empecé a correr. Desde entonces he tenido altos y bajos, con períodos en que he entrenado mucho, y otros en que lo he abandonado. Desde hace unos meses soy más constante, y me gusta. Bueno, a lo que iba. El primer día que me calzé las zapatillas y me fui al parque a correr, no aguanté ni 3 minutos. Creía que iba a morirme. Pero fui persistiendo. En noviembre de 2011 me apunté a mi primera carrera de 10 km. Tuve que abandonar a los 5 km, con rampas en ambas piernas. En julio de 2012 hice una carrera de 9 km, y no me apunté a ninguna más hasta noviembre de 2012, en que terminé mis primeros 10 km en lo que, hasta ahora, es mi mejor marca. Ahora, con dos semanas de diferencia, he hecho -y terminado, que es lo importante- otras dos.

Nada... que hoy estoy muy contenta. Mi objetivo sigue siendo bajar de los 60 minutos. Si el año que viene vuelvo a correr la cursa de los Bombers, empezaré muy distinto, más lento, y guardaré fuerzas para más tarde, justo lo contrario de lo que me ha pasado hoy. De todo se aprende...

11 mar. 2013

Reafirmando

Es curioso lo que consigue mi jefa en sólo 5 minutos de conversación...

La semana pasada la pasé más o menos bien en el trabajo. El ambiente fue bueno. El trabajo fue saliendo, a pesar de que entre mucho más del que humanamente es posible sacar. Claro que si todo el mundo trabajara como se supone que debería, se sacaría mucho más. Pero eso es otra cosa.

Total, que no terminé con ganas de cortarme las venas, mandarlo todo a tomar viento, etc etc... y eso era una novedad, porque hacía semanas que no me pasaba.

Pero ya se ha encargado ella, mi jefa, de poner hoy las cosas en su sitio. Me tocaba despachar con ella a las 8:30. El lunes, para hacer eso que les gusta tanto, "despachar", es mal día. Especialmente si se desconecta durante el fin de semana. El "despacho" ha durado poco, más que nada porque no se puede ser más desagradable. No es que me lo tome mal yo. Es que es desagradable. Objetivamente desagradable. Que sí, que me ha quedado clarísimo que estoy en un sitio de "ordeno y mando". Y no me gusta. Y si no me gusta, lo digo. Y si hay cosas que me ordenan que creo, objetivamente también, que no se pueden hacer, lo digo también.

En fin... que he salido del "despacho" de los lunes reafirmadísima en mi intención... ME VOY. Lo de la semana pasada fue un espejismo.

Sigo enviando currículums. Y a ver cómo va este proceso de selección que está en marcha... Cruzad los dedos, tocad madera, lo que sea...